TECNOLOGIA de Roberto Escalante

2012-01-16T10:29:00.001+01:00

13 de enero de 2012 20.01

2012-01-16T10:23:00.001+01:00

Tablets PC

2012-01-12T11:46:00.001+01:00

Un Tablet PC és una computadora a mig camí entre una computadora portàtil i un PDA, al qual s'hi pot escriure a través d'una pantalla tàctil. Un usuari pot utilitzar un estil (o stylus) per a treballar amb l'ordinador sense necessitat de teclat o mouse. Aquest aparell va ser propugnat per Microsoft i altres fabricants.

El sistema operatiu que utilitzen aquests dispositius és una evolució del Windows XP Professional optimitzat per a treballar amb processadors mòbils, que consumeixen menys energia. El programari especial que ens proporciona el sistema operatiu ens permet realitzar escriptura manual, prendre notes a mà alçada i dibuixar sobre la pantalla. Així, és útil per a fer treballs de camp.

Ebooks

2012-01-09T10:55:00.001+01:00

Un llibre electrònic o llibre digital (en anglès electronic book o, col·loquialment, eBook) és la versió electrònica o digital d'un llibre en format paper.^[1] Tot i això pot existir un llibre electrònic sense versió impresa i per tant és més precís entendre que és una publicació digital basada en imatges i text i que és produïda, publicada i llegible en ordinadors o altres aparells digitals.^[2]

Alguns autors defensen que cal fer una distinció entre el llibre electrònic i l'hipertext. L'hipertext està destinat a l'estructuració de la informació a través d'enllaços, mentre que un llibre digital (o electrònic) no és més que la digitalització d'un llibre originàriament editat en paper. Un exemple d'hipertext seria WikiSource, i un llibre electrònic qualsevol llibre en format digital que pugui trobar-se a Internet o CD-ROM.

Qualsevol ordinador amb el programari adequat pot sevir per llegir llibres electrònics. Tot i això cada cop és més habitual llegir-ne en aparells especialitzats: els lectors de llibres electrònics, com ara l'Amazon Kindle, amb bona autonomia i legibilitat gràcies a l'ús de paper electrònic. Cal remarcar que aquests aparells no són pròpiament llibres electrònics sinó que en són els aparells lectors. Per altra banda també s'està promocionant la seva lectura en smartphones i tablets com l'iPad.

Es poden usar diversos dispositius com a llibre digital: un PC, una PDA, un ordinador portàtil, i en general qualsevol dispositiu que disposi de pantalla i memòria.

A finals de la primera dècada del segle XXI, però, van començar a aparèixer dispositius la funció exclusiva dels quals era servir de llibre digital. Aquests dispositius es caracteritzen per un disseny que permet emular la versatilitat del llibre de paper tradicional. Així es va buscar: mobilitat i autonomia (dispositius mòbils amb baix consum d'energia per a permetre lectures prolongades sense necessitat de recarregues); pantalles amb unes dimensions suficients per a mostrar documents tradicionals (un A4 o un A5); i alt nivell de contrast. fins i tot a plena llum del dia.

En aquest context apareix la tinta electrònica, que té un "efecte paper' (provocat per l'absència d'il·luminació pròpia i per l'alt contrast obtingut) i baix consum (ja que aquesta tecnologia només necessita alimentació per a fer els canvis de pantalla)

Per tal de diluir les pors del món editorial davant possibles pèrdues de drets sobre el contingut de les seves obres, Adobe ha creat un complex sistema de seguretat anomenat DRM (Digital right management). La seguretat d'aquest sistema permet a editors com Pearson, Dykinson o Editorial MAD l'edició de títols tècnics que difícilment podrien trobar-se a Internet d'una altra manera.

En el cas de que el document digitalitzat sigui un còmic o similar, s'anomena historieta electrònica o còmic electrònic.
Si els llibres estan en format d'àudio, reben el nom d'audiollibres.

USB

2012-01-09T10:45:00.003+01:00

L'Universal Serial Bus (bus universal en sèrie) o Conductor Universal en Sèrie (CUS), abreujat comunament USB, és un port que serveix per connectar perifèrics a un ordinador. Va ser creat el 1996 per set empreses (que actualment en formen el consell directiu): IBM, Intel, Northern Telecom, Compaq, Microsoft, Digital Equipment Corporation i NEC.

El disseny de l'USB tenia en ment eliminar la necessitat d'adquirir targetes separades per posar en els ports bus ISA o PCI, i millorar les capacitats plug-and-play permetent a aquests dispositius ser connectats o desconnectats al sistema sense necessitat de reiniciar. No obstant això, en aplicacions on es necessita ample de banda per grans transferències de dades, o si es necessita una latència baixa, els busos PCI o PCIe surten guanyant. El mateix succeeix si l'aplicació requereix robustesa industrial. A favor del bus USB, cal dir que quan es connecta un nou dispositiu, el servidor l'enumera i agrega el programari necessari perquè pugui funcionar (això dependrà certament del sistema operatiu que estigui utilitzant l'ordinador).

El disseny de l'USB va ser estandaritzat per la USB Implementers Forum (USB-IF), un organisme d'estàndards de la industria que inclou les companyies líders de la electrònica i els ordinadors. Per impressores, l'USB ha crescut tant en popularitat que ha desplaçat a un segon pla els ports paral·lels perquè l'USB fa molt més senzill el poder agregar més d'una impressora a un ordinador.

L'USB pot connectar molts tipus de perifèrics: ratolí, teclats, escàners, càmeres digitals tant de foto com de vídeo, telèfons mòbils, entre altres exemples. Per dispositius miltimedia com escàners i càmeres digitals, l'USB s'ha convertit en el mètode estàndard de connexió. L'USB quasi ha reemplaçat completament el PS/2 als teclats i ratolins, fins al punt de que un ampli número de plaques base modernes no tenen port PS/2 o solament en tenen un de vàlid per als dos perifèrics. Val a dir que no pot connectar-los entre ells perquè només pot ser dirigit pel "driver" central.

Alguns dispositius requereixen una potència mínima, així que se'n poden connectar més d'un sense necesitar fonts d'alimentació extra. La gran majoria dels concentradors inclouen fonts d'alimentació que donen energía als dispositius que hi són connectats, però alguns dispositius consumeixen tanta energia que necesiten la seva propia font d'alimentació. Els concentradors amb font d'alimentació poden proporcionar corrent elèctric a altres dispositius sense treure corrent a la resta de la connexió (dins d'uns límits).

En el cas dels discs durs, és poc probable que l'USB reemplaci completament els busos (l'ATA (IDE) i l'SCSI), ja que l'USB té un rendiment més lent que aquests altres estàndards . No obstant això, l'USB té un important avantatge en la seva habilitat de poder instal·lar i desinstal·lar dispositius sense haver d'obrir el sistema, la qual cosa és útil per a dispositius d'emmagatzematge extern. Avui en dia, una gran part dels fabricants ofereix dispositius USB portàtils que ofereixen un rendiment quasi indistingible en comparació amb els ATA (IDE). Per contra, el nou estàndard Serial ATA permet taxes de transferència de fins a aproximadament 150/300 MB per segon, i existeix també la possibilitat d'extracció en calent i fins i tot una especificació per la connexió de discos externs anomenada eSATA.

Quan connectem un dispositiu USB a un ordinador cada element desenvoluparà una funció: l'ordinador farà de "servidor USB" ("host USB") i el perifèric connectat passarà a anomenar-se "Funció USB": per tant qualsevol aparell que puguem connectar a un USB femella que no sigui un concentrador USB (un perifèric especial també conegut com a hub USB o semblant als Hubs de xarxes Ethernet que té la tasca de multiplicar el nombre de connectors) serà una Funció USB.

Dins del servidor USB hi ha el controlador d'USB del servidor, un Firmware que, com qualsevol altre, té la missió d'enllaçar les ordres externes rebudes per l'ordinador, procedents del perifèric USB, amb l'ordinador i viceversa.

El controlador té diferents funcions:

Detectar els dispositius connectats amb USB al servidor, reconèixer-ne el tipus, enumerar-los i configurar-los.
Controlar i administrar el flux de dades (informació diversa) i de control (informació per mantenir l'ordre entre els elements del sistema) que hi ha entre el servidor i la Funció o viceversa.
Subministrar i administrar energia a la Funció, només en el cas dels dispositius que ho necessitin.
Rebre i presentar la informació de l'activitat i l'estat dels elements del sistema.
Administrar i controlar les transferències asincròniques i isocròniques d'informació.

Un cop l'USB mascle i l'USB femella entren en contacte el controlador d'USB del Servidor executa, de manera automàtica i tenint en compte les dades que obté de la Funció (el perifèric), un procés per crear una configuració pel dispositiu determinant els recursos necessaris, l'ample de banda que requerirà, el tipus de perifèric... i en qüestió de segons o menys l'usuari pot començar a utilitzar la Funció USB.

Actualment la major part de dispositius USB no requereixen l'ús de cap CD per funcionar amb els sistemes operatius més moderns. Tot i això, a l'hora de connectar una Funció USB amb un sistema operatiu mitjanament antic com el Windows 95 o el 98 segurament un assistent demanarà la inserció d'un CD amb els controladors.

El nombre màxim de dispositius USB que poden estar connectats en un mateix moment és de 127 (normalment amb l'ús de concentradors USB). El cable pot tenir una llargada de fins a 5 metres entre cada dispositiu, per tant si es disposa d'un dispositiu USB i un concentrador la distància màxima passarà a ser de 10 metres i així successivament, fins el punt que emprant diverses connexions es podria situar un dispositiu USB a uns 635 metres de distància de l'ordinador.

L'USB treballa com a pont per a la transmisió de dades i distribució d'energia, i ha sigut introduït en el mercat de PC´s i perifèrics per millorar les lentes interfases sèrie (RS-232) i paral.lel. Aquesta interfase de 4 fils, 12 Mbps i "plug and play" distribueix 5V per alimentació, transmet dades i està essent adoptada ràpidament per la indústria informàtica.

El disseny del connector i del cable no depèn del dispositiu que es connecti, per tant tots els connectors seran iguals siguin del perifèric que siguin.

Un cable USB està format, realment, per 4 fils més petits: dos per a transmetre dades i dos més per a l'electricitat, tant en el tipus A com en el tipus B. Aquest fet permet estalviar molt d'espai i és molt més ordenat que altres sistemes de connexió.

El cable finalitza al dos extrems amb connectors USB o amb un connector i un dispositiu. Alguns dispositius que es connecten per USB no porten cable, sinó que s'"enganxen" directament, per exemple les memòries USB. El connector USB mascle és de forma rectangular, més accentuada en el tipus A que en el B, que quasi sembla de forma quadrada.

[modifica] Accessibilitat

Una de les característiques que realment han fet accessible l'USB a tanta gent és la seva facilitat d'ús.

A diferència d'altres connexions, l'USB permet que al connectar un aparell no s'hagi de configurar res: ho fa sol de manera automàtica i de manera transparent a l'usuari: l'usuari en pocs segons i sense haver vist ni fet res ja pot utilitzar el dispositiu connectat. D'això se'n diu Plug&Play.

A més a més, en connectar o desconnectar un maquinari a l'ordinador no cal reiniciar el computador, la connexió es fa a l'instant i no es perd gens de temps. Es pot desconnectar el dispositiu mentre l'ordinador està en marxa sense cap problema. Això és la "connexió en calent" o Hot-Plugging, en anglès.

Actualment han guanyat molta importància perquè molts ordinadors personals incorporen ports de connexió USB a la part frontal de la caixa del disc dur, per tal de fer-ho de més fàcil accés, i s'han posat "de moda" els concentradors d'USB (o Hub USB en anglès) que permeten que d'una entrada d'USB se'n faci'n moltes més i que normalment es posen a prop de l'usuari (sobre la taula molts cops) per evitar que aquest s'hagi d'ajupir.

La connexió d'un USB és molt senzilla, només cal ajuntar el mascle amb la femella en la posició correcta. I gràcies a l'estandardització, aparells de diferents empreses funcionen perfectament entre ells. A més a més, la major part dels dispositius USB no necessiten connectar-se a cap font de corrent addicional ja que el cable USB ja pot transmetre electricitat.

El darrer avantatge és que gràcies a la popularitat adquirida una gran quantitat d'aparells s'han sumat a aquest estàndard i actualment és molt difícil de fer una llista de tots els tipus de dispositius que utilitzin alguna connexió USB. L'USB, a més, permet establir connexió amb perifèrics multifunció com pot ser una impressora-escàner-fotocopiadora, que només ocupa un USB.

Una característica nova i important és l'autobús SuperSpeed, que proporciona una manera de transferència de quart en el 4,8 Gbit / s. El rendiment brut és de 4 Gbit / s, i l'especificació considera raonable, per a arribar a 3,2 Gbit / s (0,4 GByte / s, 400 Mbytes / s) o més després de despeses generals de protocol.
En operar en mode SuperSpeed, dúplex de senyalització es produeix més de 2 parelles per separat, diferenciat dels no-SuperSpeed parell diferencial. Això es tradueix en els cables USB 3.0 amb 2 fils de poder i de sòl, 2 cables per a dades no SuperSpeed, i 4 cables per dades SuperSpeed i un escut (no es requereix en les especificacions anteriors).
Per donar cabuda als pins addicionals per al mode SuperSpeed, els factors de forma física per a USB 3.0 taps i els recipients han estat modificats dels utilitzats en les versions anteriors. Standard-A cables s'han estès els caps en els connectors SuperSpeed s'estenen més enllà i lleugerament per sobre dels connectors de llegat. De la mateixa manera, la norma-un recipient és més profund a acceptar aquests nous connectors. Un llegat estàndard un cable funcionarà segons el previst i mai va a interactuar amb els connectors SuperSpeed, assegurant compatibilitat amb versions anteriors. L'Standard-B modificacions no es podia fer amb tanta elegància, la connectors SuperSpeed va haver de ser col locat en la part superior del factor de forma actual, fent llegat Estándar-B taps viable sobre SuperSpeed Estándar-B recipients, però no viceversa.
SuperSpeed estableix una canonada de comunicació entre el host i cada dispositiu, en una sèrie dirigida pel protocol. En contrast, USB 2.0 de les emissions del trànsit de paquets a tots els dispositius.
USB 3.0 amplia el tipus de transferència a granel en SuperSpeed amb els fluxos. Aquesta extensió permet a un dispositiu d'acollida i de crear i transmetre múltiples fluxos de dades a través d'un tub gruixut únic.
Noves característiques de gestió d'energia inclouen el suport de repòs, el somni i la suspensió dels Estats, així com Link-,-dispositiu i funció de gestió de nivell de potència.
L'especificació d'energia del bus s'ha incrementat de manera que una unitat de càrrega és de 150 mA (+50% respecte a mínim amb USB 2.0). Un dispositiu sense configurar encara pot rebre només 1 unitat de càrrega, sinó un dispositiu configurat pot treure fins a 6 unitats de càrrega (900 mA, un augment del 80% a través d'USB 2.0 en un màxim registrat de 500 mA). Mínima de treball del dispositiu de tensió es va reduir de 4,4 V a 4 V.
USB 3.0 no defineix la longitud de cable de l'Assemblea, excepte que pot ser de qualsevol durada, sempre que compleixi tots els requisits definits en el plec de condicions. No obstant això, els cables electronicdesign.com estimacions es limitarà a 3 m en SuperSpeed.
La tecnologia és similar a un sol canal (1x) de PCI Express 2.0 (5 Gbit / s). Utilitza la codificació 8B/10B, registre de desplaçament lineal de vots (LFSR) de codificació de dades i d'espectre estès. Obliga els receptors d'ús de freqüències baixes diari de senyalització (LFPS), equalització dinàmica, i les seqüències de formació que garanteixi la rapidesa de la senyal de bloqueig.

[modifica] Disponibilitat

Els productes de consum s'espera que estiguin disponibles en 2010. controladors comercials es preveu que entrarà en producció en volum, com a molt tard el primer trimestre de 2010. NEC és l'objectiu de produir el primer controlador USB 3.0 el juny de 2009, inicialment amb els preus als EUA de $ 15.00. La producció mensual del controlador de NEC Electronics μPD720200 d'acollida s'espera que arribi aproximadament 1.000.000 d'unitats en setembre de 2009. El 24 setembre 2009 LaCie ha anunciat un disc dur extern USB 3.0.

El 27 octubre 2009 Gigabyte anunciar 7 plaques base P55 nous xips que inclouen a bord d'USB 3.0, SATA 6GB / s, i triple poder a tots els ports USB.

El 29 octubre 2009 Asus anuncia el llançament al novembre de la seva primera placa USB 3.0, el "P7P55D-E Premium", així com una targeta PCI-Express x1 targeta addicional per a les plaques base existents per USB 3.0 i SATA suport 6Gbps

Els conductors estan en fase de desenvolupament de Windows 7, però el suport no serà inclòs amb la versió inicial del sistema operatiu. El kernel de Linux suporta USB 3.0 des de la versió 2.6.31, que va ser llançat el setembre de 2009.

Intel no disposarà del suport d'USB 3-2.011. el que retardarà el seu ús generalitzat. Actuals plans de treball d'AMD indiquen que el southbridge nous productes en el començament de 2010 no compatible amb USB 3 . Aquests retards poden ser degut a problemes en el procés de fabricació CMOS un enfocament per avançar en la plataforma Nehalem o una tàctica d'Intel per impulsar el seu pròxim Light interfície pic. Investigador de mercat In-Stat no prediu una quota de mercat de referència de USB 3-2.011

[modifica] Usos dels USB

Les connexions bus USB serveixen per a connectar una immensa varietat de dispositius.

Al connectar un perifèric a un ordinador, l'USB és una de les millors solucions això és una llista dels més importants:

Teclats i ratolins: Molts teclats d'ordinador i ratolins van connectats a la caixa del disc dur a través de l'USB. Ambdós dispositius no requereixen una velocitat alta i per tant amb la coneguda "Low-Speed" poden funcionar perfectament, requerint així menys recursos.
Memòries USB o Pen-Drive.
Telèfons mòbils: Amb l'arribada de la tercera generació de mòbils, cada cop més aparells d'aquest incloïen un cable que els permetia connectar-se amb l'ordinador.
Sistemes d'àudio: MP3, iPod, MP4... són alguns dels sistemes d'àudio que requereixen una connexió amb l'ordinador per transmetre dades, aquesta connexió es fa per USB.
Sistemes de vídeo: iPod, MP4, reproductors portàtils de DVD, etc. requereixen una connexió amb l'ordinador per poder-se transmetre vídeos.
Ordinadors de butxaca, PDA.
Discs durs.
DVD-ROM i CD-ROM d'alta velocitat.
Impressores, escàners, fotocopiadores: Perifèrics com la impressora i l'escàner siguin multifunció o no poden anar connectats a l'ordinador a través d'un USB.
Càmeres de fotos i de vídeo digitals: Amb l'arribada de les càmeres fotogràfiques i de vídeo digitals la necessitat de connectar aquests dispositius amb un ordinador s'han fet molt importants, l'USB n'és una solució.
Alguns televisors es connecten mitjançant USB als ordinadors.
Altres dispositius: Un llarg etcètera de dispositius com ara els GPS necessiten connectar-se mitjançant USB a l'ordinador per actualitzar bases de dades o fer altres funcions.

Tot i això l'ús dels USB no s'acaba amb les connexions dels perifèrics amb els ordinadors:

Bateries: Algunes bateries de diferents aparells amb l'ús d'un cable USB i un conversor poden carregar la bateria directament des d'un endoll sense haver d'emprar un ordinador.
Consoles de joc: Algunes consoles de joc utilitzen connexions USB.

També s'utilitzen connexions USB entre dos aparells d'un a l'altre com dos telèfons mòbils connectats entre ells, dues PDA, etc.

Cal dir que la connexió USB no pot connectar els perifèrics, ja que només pot ser dirigit pel drive central. D'aquí que apareixen aquestes nombroses aplicacions de connexió per a instruments com els que s'han nombrat: ratolins, teclats, escàners, càmeres digitals, telèfons mòbils, reproductors multimèdia, impressores, discs durs externs, targetes de so, sistemes d'adquisició de dades i components de xarxa. Per a dispositius multimèdia com a escàners i càmeres digitals, l'USB s'ha convertit en el mètode estàndard de connexió. Altrament cal dir que en el món de les impressores s'ha fet tant popular que ha acabat desplaçant a un segon pla als ports paral·lels, ja que l'USB fa molt més senzill el fet de poder agregar més d'una impressora a un ordinador.

Connexions dispositius 3G

2012-01-09T10:33:00.002+01:00

L'International Mobile Telecommunications-2000 (IMT-2000) o altrament dit 3a Generació(3G), són un conjunt d'estàndards i de tecnologies de communicació mòbil. Es basen en recomanacions fetes per la Unió Internacional de Telecomunicacions (ITU) i el seu objectiu és el de permetre les comunicacions mòbils globals i oferir serveis multimèdia als usuaris de telefonia mòbil.

El gran objectiu de la tercera generació, era aconseguir un espectre de telefonia mòbil unificat en una sola tecnologia. No es va aconseguir, ja que a Europa i al Japó es va adoptar la tecnologia 3G UMTS i a Estats Units d'Amèrica van adoptar el CDMA-2000.^[2]

Amb les tecnologies de tercera generació, s'aconsegueixen velocitats de transmissió de dades(fins a 2 Mbps) superiors a les de les tecnologies de 2.5G o 2.75G(EDGE arribava fins a 384 kbps).^[3]

Les característiques més significatives de la tecnologia mòbil 3G són la gran amplada de banda disponible per a suportar un nombre molt més gran de clients de veu i dades (especialment útil en zones urbanes) i l'augment de la velocitat de transmissió de les dades a un cost més baix que amb 2G.

Les xarxes 3G utilitzen una portadora de canal de 5MHz d'amplada, la qual permet unes velocitats de transferència molt més elevades que amb les xarxes 2G. Aquesta portadora de canal proporciona un ús òptim dels recursos de ràdio per als operadors que han rebut grans i contigus blocs de l'espectre. D'altra banda, també ajuda a reduir el cost d'implementar xarxes 3G al ser capaç de proporcionar altes velocitats de transferència a un gran nombre d'usuaris. 3G també permet la transmissió de 384kbps per a sistemes mòbils i 2Mbps per a sistemes estacionaris. Els usuaris de 3G disposaran d'una major capacitat i una eficiència millorada de l'espectre, el qual els permetrà tenir accés a un roaming global entre les diferents xarxes 3G.^[4]

Els serveis de tercera generació combinen l'accés mòbil d'alta velocitat amb els serveis basats en el protocol IP. D'aquesta manera no només s'aconsegueix una velocitat de navegació molt més ràpida sinó que s'aconsegueix explotar al màxim l'ample de banda disponible mitjançant noves formes de comunicació. d'accés a la informació, d'oci, etc. A més a més, mitjançant la tecnologia 3G es poden realitzar diverses conexions simultànies des d'un mateix terminal mòbil de manera que l'usuari pot estar navegant per internet o conectat a alguna base de dades mentre al mateix està realitzant una trucada.

Per garantir l'èxit dels serveis 3G, aquests han de proporcionar:

Transmissió simètrica i assimètrica d'alta fiabilitat.
384Kbps en espais oberts i fins a 2Mbps en espais tancats i amb baixa mobilitat.
Utilització dinàmica de l'ample de banda disponible.
Commutació de paquets i commutació de circuits.
Diferents serveis simultanis en una sola connexió.
Qualitat de veu com en la xarxa fixa.
Accés a internet, videojocs, comerç electrònic i àudio i vídeo en temps real.
Personalització dels serveis en funció del perfil d'usuari.
Incorporació gradual en coexistència amb els sistemes 2G.
Un estàndar global.
Cobertura mundial.

Tot i que el 3G s'ha introduït exitosament als mercats asiàtics i europeus, existeixen una sèrie de problemes per als proveïdors i per als usuaris:

Cost molt elevat de les llicències d'explotació dels serveis 3G.
Grans diferències en els termes de les llicències.
La majoria de les empreses de telecomunicacions estan fortament endeutades, cosa que fa que construir noves infraestructures per a les xarxes 3G sigui un risc.
Suport dels Estats als operadors amb problemes econòmics.
Efectes negatius per a la salut de les ones electromagnètiques.
Cost i mida dels telèfons mòbils 3G.
Falta de serveis 3G per als usuaris.
Falta de cobertura a causa del fet que és un servei molt nou.
Elevats preus dels serveis 3G en alguns països, inclòs l'accés a Internet.

Wifi

2012-01-09T10:25:00.002+01:00

Wi-Fi (sovint escrit com Wi-fi, WiFi, Wifi i wifi ), acrònim de Wireless Fidelity (Fidelitat sense fils), és una marca per a un conjunt d'estàndards de compatibilitat per a comunicacions per a xarxes locals sense fils (WLAN)

Com són xarxes sense fils, la comoditat que ofereixen és molt superior a les xarxes cablejades perquè qualsevol que té accés a la xarxa pot connectar-se des de diferents punts dins d'un rang suficientment ampli d'espai.

Una vegada configurades, les xarxes Wi-Fi permeten l'accés de múltiples ordinadors sense cap problema ni despesa en infraestructura, no sent així a la tecnologia per cable.

La Wi-Fi Alliance assegura que la compatibilitat entre dispositius amb la marca Wi-Fi és total, amb el que en qualsevol part del món podrem utilitzar la tecnologia Wi-Fi amb una compatibilitat total. Això no s'esdevé, per exemple, en mòbils.

Extensor d'abast de xarxa: Permet incrementar l'abast d'un punt d'accés.
Punt d'accés: Connecta un grup de dispositius mòbils a una Xarxa d'Àrea Local (LAN) associada. Funciona de forma semblant a un concentrador de xarxa (hub), perquè permet la comunicació entre diferents dispositius (en aquest cas, mòbils) que s'hi connecten.
Pont de xarxa (Network bridge): Dos ponts de xarxa permeten la comunicació entre dues xarxes cablejades separades físicament.
Encaminador (Router): Normalment integra un punt d'accés, un commutador de xarxa (switch) i un servidor DHCP, que assigna una adreça IP i els servidors de noms DNS necessaris per resoldre noms a Internet. La configuració del router se sol fer mitjançant un servidor web que porta incorporat.

Adaptador de xarxa: Permet connectar un dispositiu a una xarxa sense fils. Pot formar part del propi dispositiu o afegir-s'hi de diferents formes (en el sòcol PCI d'un ordinador, en un port USB ..). Gairebé cada ordinador portàtil i ultra-portàtil (netbook) està equipat amb un adaptador intern.

Bluetooth

2012-01-09T10:16:00.003+01:00

El Bluetooth és una especificació industrial per les Xarxes d'Àmbit Personal (PAN, Personal Area Network) sense fil, bàsicament és refereix a que serveix per connectar els dispositius que podem portar a sobre o a una distancia pròxima.

Amb el Bluetooth, podem obtenir una forma de connectar i intercanviar informació entre dispositius com ordinadors de butxaca, telèfons mòbils, ordinadors portàtils, ordinadors, impressores i càmeres digitals a través d'una forma segura, de baix cost a través d'ones de ràdio de baixa freqüència.

El Bluetooth permet a aquests dispositius comunicar-se quan estan a l'abast, encara que no estiguin a la mateixa habitació, fins a un límit de 100 metres entre ells depenent de la classe de potencia del producte. Els productes poden estar disponibles en alguna d'aquestes tres classes de potencia:

Classe 3 (1 mW) és la més rara, i ens permet una transmissió de 10 centímetres a un màxim de 1 metre
Classe 2 (2.5 mW) és la més comuna i ens permet una distancia de fins a 10 metres
Classe 1 (100 mW) té l'abast més gran, de fins a 100 metres tot i que el consum és més elevat.

Des del punt de vista dels ordinadors de butxaca, és útil per imprimir, connectar a Internet i enviar missatges, fotos o fax amb el telèfon mòbil o un altre ordinador. En cada cas caldrà disposar d'una impressora, telèfon mòbil o ordinador que disposin d'una connexió Bluetooth.

També permet connectar l'ordinador de butxaca a uns auriculars, un lector de MP3, una càmera de fotos o un GPS, per exemple. Un dels avantatges per a un usuari d'ordinadors de butxaca, per exemple, és poder fer servir els mateixos auriculars per al telèfon mòbil que per a escoltar MP3.

Va ser impulsada per un grup d'empreses, encapçalat per Nokia, Ericsson, IBM, Intel i Toshiba, anomenat Grup d'Interès de Bluetooth (SIG) l'any 1999. Més tard centenars d'empreses s'hi han afegit (com ara One2One, Motorola, Qualcomm, Compaq, Dell, Intel, Microsoft, 3Com Palm, VLSI, Xircom, Psion Dacom i Lucent).

Va agafar el seu nom del rei danès Viking Harald Blåtand (Bluetooth en anglès).

Tema 2

2011-11-23T10:54:00.000+01:00

Taller de Informatica

2011-11-10T12:17:00.002+01:00

Doc3_3_